Un dels nostres (1990)
Hi ha pel·lícules que t’ensenyen que el camí fàcil sempre acaba sortint car. I no, no parlo de contractar una hipoteca a tipus variable el 2005. Parlo de la màfia.
La vaig veure per primera vegada als 16 o 17 anys, en VHS, un divendres a la nit. Em va volar el cap. Fa poc la vaig tornar a veure i continua sent molt bona. De fet, crec que millora amb els anys, perquè ara entenc molt millor les conseqüències de les decisions que prenen els personatges. I això, en finances, és exactament el que passa: les lliçons que no aprens als 20 les pagues als 40.
🎬 Un dels nostres (1990)
📽️ Títol original: Goodfellas
🗓️ Any: 1990
🎬 Director: Martin Scorsese
👥 Repartiment: Ray Liotta, Robert De Niro, Joe Pesci, Lorraine Bracco, Paul Sorvino
🏆 Premis/nominacions: 6 nominacions als Oscar (incloent-hi Millor Pel·lícula i Millor Director), 1 Oscar per Joe Pesci (Millor Actor Secundari). Lleó de Plata a Venècia per Scorsese. Escollida Millor Pel·lícula pels cercles de crítics de Nova York, Los Angeles i la National Society of Film Critics.
📺 Plataforma: Netflix i Filmin
L’Henry Hill (Ray Liotta) és un chaval d’origen irlandès-italià que des de petit té clar que vol ser gàngster. Creix sota la protecció del padrí Paulie Cicero (Paul Sorvino) i al costat del carismàtic i perillós Jimmy Conway (De Niro) i del completament imprevisible Tommy DeVito (Pesci). Durant tres dècades, viurà l’ascens vertiginós dins la família mafiosa: els diners fàcils, la vida de luxe, les dones, els restaurants... Fins que les drogues, la paranoia i l’FBI ho fan caure tot com un castell de cartes.
Lliçons de finances personals (i d’economia) que amaga la pel·lícula
1️⃣ Ingressos alts no signifiquen riquesa
Aquesta és la gran lliçó de la pel·lícula. L’Henry i els seus socis guanyen fortunes, però gasten encara més ràpid del que ingressen. Cotxes, roba, joies, festes, cases. No estalvien, no inverteixen, no planifiquen. Parafrasejant en Joan Tubau, “no tenen f*ck you money”. Viuen en un present perpetu. I això és exactament el que passa a molta gent amb sous alts: confondre facturar molt amb ser ric. La riquesa real no és el que entra, és el que queda. Si gastes tot el que guanyes estàs a un mes de perdre-ho tot.
2️⃣ El risc de la concentració: una sola font d’ingressos il·legal (o legal)
Tot l’ecosistema financer de l’Henry depèn d’una sola cosa: la família mafiosa. Quan la relació es trenca, ho perd absolutament tot. No té pla B, ni estalvis fora del sistema, ni cap habilitat “legal” monetitzable. Traducció al món real: si el 100% dels teus ingressos depèn d’un sol client, d’un sol sou o d’un sol negoci, estàs jugant a la ruleta russa financera. Diversifica fonts d’ingressos com qui diversifica una cartera: mai tot al mateix número.
3️⃣ El robatori de Lufthansa i la gestió del risc
El cop a Lufthansa (un dels robatoris més grans de la història dels EUA) és l’exemple perfecte de com un gran “rendiment” pot portar un gran desastre. Què fa la banda després? El pacte era no gastar, no cridar l’atenció. I què passa? Cadascú surt a comprar cotxes de luxe i abrics de pell l’endemà. Quan una inversió et proporciona un rendiment extraordinari, la pitjor decisió és celebrar-ho gastant-ho tot. I la segona pitjor és no tenir un pla de sortida. Els beneficis no consolidats no existeixen, bé, potser pel govern holandès sí.
4️⃣ La Karen Hill i la il·lusió de la seguretat
La Karen (Lorraine Bracco) representa perfectament la persona que viu bé gràcies a diners que no entén. No pregunta d’on surten, no qüestiona l’estil de vida, no fa preguntes incòmodes… fins que tot es desmunta. En finances personals, delegar al 100% la gestió dels teus diners —ja sigui a una parella, un banc o un assessor— sense entendre res, és una bomba de rellotgeria. Sigues part activa de les teves finances. Pregunta, aprèn, revisa. Perquè si un dia tot cau, almenys sabràs on ets.
Curiosament, Un dels nostres i Ballant amb llops es van disputar l’Oscar a Millor Pel·lícula el 1991. Va guanyar Costner, però el temps ha posat cadascú al seu lloc: avui Goodfellas és considerada per molts crítics la millor pel·lícula de gàngsters de la història, per davant fins i tot d’El Padrí. A vegades, el mercat a curt termini no reconeix el valor real d’un actiu. Paciència.
Curiosament, el Joe Pesci va competir per l’Òscar amb l’Andy García (aquest per la tercera part d’El Padrí. Dues curiositats més, quan van presentar els nominats, al Joe Pesci li van posar un fragment de “Sol a casa”, i la darrera, el discurs té només 5 paraules!
Bon cap de setmana!