La Grazia (2025)
Hi ha pel·lícules que t’expliquen una vida sencera amb tres carpetes sobre una taula. La Grazia és això: un president de la República a punt de plegar que ha de decidir sobre la mort dels altres mentre intenta entendre què fa amb la seva vida.
M’agrada molt el futbol, però sovint el cinema passa per davant. Recordo pel centenari del cinema, anar sovint a la filmoteca, un dia de Barça-Madrid, vaig deixar gravant el partit en VHS per anar a veure una pel·lícula del Buster Keaton.
La Grazia la vaig anar a veure amb la família i amics el dia de la final de la Champions, crec que va valdre la pena, vam sortir just quan tiraven els penals.
🎬 La Grazia (2025)
📽️ Títol original: La Grazia
🗓️ Any: 2025 (Itàlia)
🎬 Director: Paolo Sorrentino
✍️ Guió: Paolo Sorrentino
👥 Repartiment: Toni Servillo, Anna Ferzetti, Orlando Cinque, Massimo Venturiello, Milvia Marigliano
🎼 Música: Alexei Aigui
⏱️ Durada: 132 min
🏆 Premis: Pel·lícula inaugural de la Mostra de Venècia 2025, on Toni Servillo va guanyar la Copa Volpi al millor actor
📺 Streaming (Espanya): MUBI, tot i que encara està al cinema.
Mariano De Santis, president (fictici) de la República Italiana, vidu, jurista i catòlic, afronta els últims sis mesos del seu mandat. Sobre la taula, les decisions que el desperten de la seva rutina grisa: signar (o no) una llei d’eutanàsia que contradiu la seva educació democristiana i concedir (o no) dos indults a dues persones condemnades per homicidi en circumstàncies complexes. L’acompanya —i el pressiona— la seva filla i assessora Dorotea. A l’home que tothom anomena Cemento armato (ciment armat) li ronda pel cap una sola pregunta: a qui pertanyen els nostres dies?
Lliçons de finances personals que amaga la pel·lícula
1️⃣ El final de mandat: planifica la sortida, no la improvisis
De Santis ho deixa tot per als últims sis mesos. I encara que aquí és inevitable (és la trama), a la vida real deixar les decisions grans per al final té un cost brutal. La transició cap a la jubilació —el moment en què el sou desapareix i has de viure del que has acumulat— no s’improvisa a la porta de sortida. El “buit que deixa el poder” que retrata Sorrentino és, en versió nostra, el buit que deixa la nòmina. I aquest buit es prepara amb dècades d’antelació, no amb sis mesos.
2️⃣ El dubte com a virtut… i el seu límit
Tota la pel·lícula és un elogi del dubte: De Santis es pren la transcendència de cada decisió molt seriosament, i això el fa civilitzat. En finances passa igual: davant d’un moviment gran (comprar un pis, contractar un producte, canviar tota la cartera), aturar-se i dubtar és sa. Però la pel·li també avisa que instal·lar-se permanentment en el dubte pot ser una mena de covardia. Traducció financera: no decidir també és decidir. Quedar-te anys amb els diners parats al compte “fins que ho tinguis clar” és el cost d’oportunitat disfressat de seny.
3️⃣ Portes d’un sol sentit: el pes de l’irreversible
L’indult —la grazia— és definitiu. “Si no la firmo seré un torturador, si la firmo seré un assassí”, diu De Santis: decisions que no tenen marxa enrere. En finances convé separar molt bé les portes de dos sentits (fàcils i barates de desfer: canviar de banc, ajustar una aportació) de les portes d’un sol sentit (deutes grans, productes il·líquids amb permanència, avals familiars). A les primeres, pots decidir de pressa. A les segones, mereixen tota la gravetat amb què el president mira aquelles carpetes.
4️⃣ “A qui pertanyen els nostres dies?”
La pregunta central de la pel·lícula és, ben mirat, la pregunta central de les finances personals. Tot el sentit d’estalviar i invertir va de recuperar la propietat dels teus dies. Tenir el poder de dir no, poder decidir lliurement (llegiu F*uck You Money, del Joan Tubau)
5️⃣ El llegat (i el perill de ser ciment armat)
De Santis arrossega l’absència de l’Aurora, la dona morta, i una rigidesa que el defineix fins al malnom. Vol ser lleuger —observa fascinat l’astronauta ingràvid— però viu encadenat a les seves certeses. En finances, la rigidesa absoluta és fràgil: una cartera “per a tota l’eternitat”, un pla que no es revisa mai, uns papers que ningú entendrà el dia que faltis. Pensa en el llegat de manera concreta: testament, beneficiaris, titularitats, contrasenyes. I deixa marge per alleugerir-te tu mateix abans d’hora.
La Grazia és una pel·lícula sobre un home que, al final del camí, descobreix que les decisions de tota una vida es paguen totes juntes al final. Em recorda inevitablement en Walt Kowalski de Gran Torino: un altre vell de ciment armat, rígid fins al moll de l’os, obsessionat amb el llegat i amb deixar empremta abans de marxar. Tots dos ens diuen el mateix: el veritable patrimoni no és el que surt a l’extracte, sinó el control sobre els teus propis dies… i el que en fas mentre encara són teus.
Bon cap de setmana!